Història de l'INS Castellar

La història de l’INS Castellar es comença a gestar cap a mitjans dels anys 80. En aquells moments els alumnes de Castellar del Vallès que volien cursar estudis secundaris s’havien de desplaçar a l’IB ÈGARA, situat a la Mancomunitat Sabadell-Terrassa. Va ser justament la Junta de Directors del Vallès Occidental qui en va impulsar la creació, conscients de la necessitat que la població comptés amb un centre de Secundària.

Per tal de fer realitat aquest objectiu van iniciar, al mateix temps, els contactes amb els responsables del Departament d’Educació i amb professionals de l’ensenyament vinculats directament amb Castellar. D’aquesta manera es va fer possible la implicació de les AMPES de les escoles de primària i de l’Ajuntament. S’havia aconseguit, per tant, un grup de treball prou representatiu que, amb responsabilitats i mitjans ben diferents, tenia com a fita omplir un buit educatiu que, a mesura que passava el temps, es feia més i més urgent.
No va ser un procés gens fàcil. Les anades i vingudes al Departament, les reunions dels implicats, els obstacles que s’havien d’anar superant, van durar ben bé dos o tres anys. Cap a finals del curs 85-86 l’Ajuntament adquireix el Palau Tolrà i el cedeix perquè sigui la seu provisional del nou centre. Al mateix temps tres professionals demanen una Comissió de Serveis per tal d’endegar el projecte educatiu. És a l’octubre del 87 que el centre obre les seves portes com a extensió de l’IB Ègara. Inicialment compta amb 84 alumnes, distribuïts en dos grups de primer de BUP i cinc professors. Paral·lelament els pares creen l’AMPA que des de bon començament s’implica directament en el bon funcionament de l’institut, treballant en estreta col·laboració amb l’equip docent.

Com és lògic, a mesura que passen els cursos van creixent el nombre d’alumnes i de professors i molt aviat l’espai es fa petit i és impossible atendre tot l’alumnat. Llavors l’Ajuntament adequa els antics safareigs de la Baixada del Palau que es convertiran en aules addicionals. Progressivament la situació de provisionalitat es fa insostenible i comença una nova lluita: la construcció del nou institut, amb unes instal·lacions que, a més de donar cabuda a tot l’alumnat, reunirà les condicions exigides per un centre educatiu i que quedaven molt limitades per la precarietat d’uns espais no destinats inicialment a l’ús que se’n feia. Tots els estaments i l’administració local vàrem treballar junts a l’hora de plantejar aquesta necessitat al Departament d’Educació i demanar-ne la concreció amb la urgència que la situació requeria.
Durant el curs 92-93 s’inicien les obres de les instal·lacions que es convertiran en l’IES Castellar que iniciarà les seves tasques acadèmiques el curs següent, el 93-94. No estrenarem, però, només edifici: des del Departament se’ns obliga a aplicar a l’avançada el nou sistema educatiu, l’ESO i posteriorment el Batxillerat. Es comença,per tant, amb 3r d’ESO i curs a curs van desapareixen BUP i COU. Ens trobem amb un nou repte que ens exigeix l’esforç del constant replantejament per anar donant la resposta adequada a les necessitats educatives exigides pel nou sistema educatiu.

En ser l’únic centre públic de la població, d’una població en creixement constant, i arran de la incorporació de la primera etapa de l’ESO als centres de Secundària, el nombre d’alumnat creix constantment fins a arribar gairebé al miler d’alumnes que s’havien d’atendre en uns espais pensats per a molts menys. Se’ns plantejava per tant una nova urgència: el segon institut. De fet, ja feia temps que, amb les previsions que les matrícules de primària permetien fer, erem conscients que el centre seria molt aviat del tot insuficient per donar cabuda a tots els futurs estudiants de secundària. Les gestions, doncs, no van ser cosa d’última hora sinó que pràcticament des dels mateixos inicis del institut la nostra inquietud havia estat reiteradament manifestada als responsables governamentals corresponents. Ens va tocar, però, viure uns anys difícils perquè havíem de treballar en unes condicions molt poc favorables i això exigia un gran esforç de tots plegats –equip docent, pares, alumnes- si volíem que la qualitat educativa no se’n ressentís.
Finalment es va construir el nou edifici que iniciaria les seves tasques docents el curs 2004-05. La feina de l’equip directiu, el claustre de professors i l’AMPA no s’havia pas acabat. Calia organitzar-ho tot de bell nou. Això significa, per una banda pensar com es portaria a terme la distribució de l’alumnat, de quina manera es formaria el nou claustre de professors, quin equip directiu se’n faria càrrec… Es va treballar conjuntament amb la Inspecció, l’Ajuntament per anar perfilant els diversos aspectes: la zonificació, el desglossament del claustre, una proposta de direcció… Tot amb la voluntat que els dos centres de secundària amb què comptaria Castellar oferissin unes garanties i qualitat equiparables.

Aquesta és a grans trets la nostra història. A partir del desglossament l’INS Castellar va tornar a ser un centre de dimensions que es movia en els paràmetres de normalitat. Això va suposar poder tornar a treballar en unes condicions molt més favorables i en la realització de projectes diversos tant en l’àmbit estrictament acadèmic com en d’altres vessants culturals que afavoreixen la formació humana dels alumnes en el sentit més ampli de la paraula.